L'impost sobre el patrimoni castiga més els directius que les grans fortunes

L'impost sobre el patrimoni no és ni equitatiu ni progressiu: hi ha diferències abismals entre el que paguen contribuents que se situen al mateix tram de riquesa declarada i, a més, es produeix la paradoxa que   els que tenen més de cinc milions d'euros de patrimoni acostumen a pagar un tipus real inferior que els que estan per sota d'aquesta xifra . Aquest biaix es produeix bàsicament per la configuració del tribut, que acaba gravant més directius que han forjat la seva fortuna sobre la base de l'estalvi que no pas propietaris, sobretot de grans empreses, amb diferències que poden assolir els 100.000 euros cada any.

Aquestes són les conclusions principals de l'estudi   Qui (no) paga l'impost sobre el patrimoni a Catalunya?   A un dels seus autors,   l'investigador del Centre de Recerca d'Economia Internacional Jordi Galí   (ho ha elaborat amb Èlia Capella, una estudiant de la Universitat Pompeu Fabra de la qual és professor), se li va acudir preparar-lo després de parlar amb amics sobre com era de difícil a Catalunya atraure investigadors i alts directius pel gravamen a causa d'aquesta pressió fiscal afegida, que no existeix a altres comunitats autònomes.

Madrid , Andalusia, Cantàbria i Extremadura tenen bonificada la totalitat de la quota, mentre que a Galícia l'exempció és del 50%,   si bé el Govern de Pedro Sánchez va crear per a aquests casos l'impost sobre grans fortunes per homogeneïtzar la pressió   tributària sobre els rics i evitar la competència fiscal entre autonomies. Gairebé 88.000 contribuents catalans ho paguen cada any sense descompte quan reconeixen més de 500.000 euros de patrimoni, cosa que permet a la Generalitat ingressar 610 milions d'euros (segons les dades del 2022 utilitzades per l'estudi). "No estic a favor d´aquest impost, que obliga a pagar dues vegades per l´estalvi, però si es vol mantenir s´haurien de fer canvis", assenyala Galí, que ha fet un exercici per modificar el tribut amb la base   de l'economista francès Gabriel Zucman , que en un sopar amb diferents professors de la UPF va titllar l'impost existent a Espanya com a “antiquat” i “absurd”.

Els càlculs de l'estudi estableixen que un contribuent amb menys d'un milió paga una quota del 0,06%, que puja fins al 0,21% a la forquilla d'entre un i dos milions d'euros i que continua pujant entre els que tenen entre dos i cinc milions, amb una taxa efectiva mitjana del 0,37%. A partir d'aquí el tipus es redueix de manera gradual: entre cinc i deu milions se situa al 0,31%; entre 10 i 25 milions, al 0,28%; i els grans patrimonis a partir dels 25 milions aconsegueixen reduir aquest percentatge fins al 0,26%. Les conclusions de l‟informe serien aplicables a la resta d‟autonomies on l‟impost no està bonificat.

Aquesta regressivitat, explica l'estudi, es deu bàsicament al fet que “el legislador ofereix un mecanisme a través del qual moltes grans fortunes poden eludir l'impost”. De fet, en són dos. El primer és   el sistema d'exempcions, que permet bàsicament treure de la declaració els actius empresarials si el contribuent   en té més del 5% o la seva família reuneix més del 20% i exerceixen funcions de direcció. D'aquesta manera, es beneficia sobretot les famílies propietàries de grans empreses, ja que les exempcions no tenen en compte altres actius, com ara l'habitatge habitual, les segones residències o participacions en fons d'inversió o dipòsits bancaris, principal guardiola dels directius . El patrimoni net agregat dels contribuents, segons dades de l'Agència Tributària Catalana, pujava a 231.233 milions d'euros, si bé aquesta xifra a efectes reals quedava molt reduïda, ja que als trams alts les deduccions arribaven a dos terços del total.

El treball mostra com a major patrimoni declarat,   major proporció de patrimoni exempt,   que en el cas dels superrics (més de 25 milions) i megarrics (més de 100 milions) es pot aproximar al 65%, mentre que al tram inferior és de només un 10%. "La possibilitat d´excloure de la base imposable de l´impost sobre el Patrimoni els actius empresarials, que són precisament els actius on els individus més rics concentren els seus patrimonis", assenyala l´estudi, "és un factor clau després de la regressivitat de l´impost". A la major part dels trams alts hi ha contribuents que no arriben a pagar res per l'impost.

El segon element que beneficia els patrimonialistes és el límit que té en compte l'impost: la suma de la quota de l'impost sobre la renda i la de l'impost del patrimoni que es declaren a l'IRPF no poden superar el 60% de les bases imposables . Si es produeix, cal aplicar un descompte que pot arribar al 80%, però és una mesura que acaba beneficiant els més rics, especialment si no treballen i tenen empreses que no paguen gaires dividends, però que poden utilitzar en molts casos com mecanismes de consum: aquestes societats paguen casa seva, cotxes i fins i tot els ofereixen crèdits, que suposen reduir el seu patrimoni net.

Els autors de l'informe han fet una estimació, basant-se en la proposta de Zucman, sobre què passaria si s'eliminessin els factors de regressivitat i només paguessin l'impost aquells que tenen més de 10 milions d'euros de patrimoni. La recaptació se situaria al voltant dels 627 milions per sobre de l'actual. “Però és impossible, perquè les grans fortunes ho impedirien”, afirma un pragmàtic Galí, que titlla de “desastrós i injusta” la configuració actual.

Via: El País